Va despertar el mestre Behebit i llavors, el físic va retirar el emplastre del
seu pit enfonsat i va informar:
— Estem a l’estació de la inundació. Heu dormit tot un any. —
Reconec que és una bona manera d’orientar al malalt que surt d’un
coma, però a mi m’hagués agradat dir-li que:
“Avui, Egipte és un llac
partit en el seu si
per un Nil turbulent de grocs.
Esborrats els límits del riu
les ribes tot just detenen el seu curs cap al Gran Verd, la Mediterrània.
I les veus blanques de l’aigua es fan callar en entrar al temple de Karnak
vençudes pels càntics teològic.”
Mentre Behebit dormia li vaig explicar que la meva dona va morir amb
la meva filleta agafada al seus cabells mat. Les dues em van abandonar,
blau cel, en un part a la vida que va arribar a mort... Tot just fa un sospir
que van marxar juntes al regne d’Osiris... i ja no recordo el dibuix de les
seves cares
i en aquesta absència d’elles
encara em fa mal evocar-les.
Texto
Adobe DRM
Ingrese a su cuenta